Pandèmies, (con los pies de barro)
Oriol i Andrea:
...
Diuen que l’Esperit bufa suau però aquest cop, d’una sola bufada ens va moure de Copán a Barcelona.
Fa més de 40 dies que vam marxar de Copán, de casa. Va ser tot tan ràpid! En 24 hores el nostre cos havia creuat l’oceà, però el nostre cap i el nostre cor no són tan ràpids. Han estat uns dies de processar moltes coses i hem anat posposant el seure a escriure perquè no trobàvem el moment d’entomar-ho.
...
A finals de febrer les coses a la casa anaven bé. Les noies s’anaven adaptant a l’escola, a la casa, al ritme dels projectes… Just començava la intensitat del curs. El clima de convivència era agradable, ja no hi havia separació entre les noies noves i les de l’any passat. I nosaltres cada vegada sentíem més que anàvem trobant l’equilibri entre la missió i la intimitat, aquell temps per nosaltres que al principi ens costava tan trobar. Estàvem ben immersos en la vida a Copán.
10 punts a qui trobi les comunitats esmentades. Podeu obrir i ampliar la imatge.
L’experiència dels tallers és molt intensa i alhora molt enriquidora ja que veus que els nois i noies descobreixen coses molt noves. Venint a la casa, veuen per primer cop un ordinador, un plat de menjar diferent o queden bocabadats davant un microones o una rentadora, però sobretot, surten per primera vegada a dormir fora de la seva comunitat, es relacionen amb gent nova i enfronten la por que totes aquestes novetats suposen.
Pels nois és especialment dur i transformador acceptar que s’han de rentar la seva roba, que han de fregar i netejar els banys… Viuen en una societat tan masclista… Per a que us feu una idea, es llevaven a les 4:30h de la matinada en comptes de les 5:45h per rentar-se la roba sense que ningú els veiés, esquivant especialment la mirada de les noies. Aprendre que ells són capaços de rentar-se la roba, de netejar i descobrir en això autonomia, és una obertura de ment i de treure’s la vergonya que a les seves comunitats la majoria no poden gaudir.
A mitjans de març, el Santos (el pare de l’Oriol) emmalaltia de Covid-19 i passava febres molt altes a casa. A Hondures, els casos no arribaven a 10 i agafant-nos una mica per sorpresa, tancaven escoles, comerços, transport públic i declaraven l’Estat d’emergència i el toc de queda a nivell nacional. Començava el confinament.
Els 15 dies que vam estar confinats a la casa amb les noies van ser “durillos”. Nosaltres ja érem conscients de la gravetat de la situació per tot el que ens arribava d’Espanya i estàvem nerviosos per l’estat del Santos. En canvi, per elles no deixava de ser una cosa desconeguda, estranya, llunyana i no més perillosa que altres malalties amb les que conviuen, com el dengue per exemple. Ens calia molta paciència i molta pedagogia per fer-les entendre el perquè ens quedàvem confinats. No deixàvem de ser quinze persones amb molt de temps per omplir, que en situacions adverses, pot omplir-se de negativisme i d’un ambient tòxic. Davant d’això, pel·lícules, ball, jocs de taula, zumba, classes, reforç… un tirar del carro desgastant, perquè recordem que són adolescents i tota resposta a qualsevol proposta passa per una cara de fastig inicial encara que després gaudeixin com nenes petites.
En aquests dies vam sentir l’escalf proper de la família i dels amics que anaven seguint l’evolució del pare, especialment la Silvia, la Maria, la Marta i l’Edu. Gràcies!
Llavors va arribar el dia 26 de març. El Santos ja portava uns dies ingressat a l’hospital i havia empitjorat. La Mª Jesús ens va trucar per advertir-nos que la situació era més crítica. Tot va canviar en aquell instant. Ja havíem decidit que passaríem la pandèmia a Copán, però i ara? Ningú ens va demanar res, però vam començar a intuir que potser hauríem de tornar. Vam seure els dos a l’habitació i vam mirar de posar ordre per entendre on ens volia el Senyor. Abandonar el projecte era quelcom que no volíem, però a aquestes alçades ja havíem après que no es tracta de fer el que un vol o no vol, sinó el que toca fer.
Després del discerniment vam veure que el nostre lloc en aquest moment era a Sant Feliu al costat dels pares. Un cop decidit, començàvem les gestions exprés perquè el darrer vol de l’ambaixada (ja estaven les fronteres tancades des de feia 10 dies) sortia en menys de 24 hores i no teníem plaça. Entre l’ajuda d’Acoes i de l’ambaixada espanyola miràvem de posar mitjans al que intuíem que l’Esperit ens indicava. I tot va començar a encaixar. En un moment teníem les maletes fetes i li dèiem a les noies que marxàvem a Barcelona: “Sólo por 3 o 4 meses chicas”. Què innocents nosaltres! En les seves cares vèiem la sensació de sentir-se abandonades…de nou.
La tabarra que els havíem donat amb això de quedar-se a casa i ara nosaltres marxàvem per agafar un avió i creuar l’oceà, pim pam! El sentiment de tenir paracaigudes és una de les contradiccions amb les que ja ens havien avisat que conviuen els missioners o voluntaris. És un sentiment difícil de gestionar i que no ens l’acabem de treure de sobre. Estem convençuts que vam fer el correcte, tanmateix és una dualitat amb la que aprenem a conviure.
Total, que a les cinc de la tarda ens acomiadàvem i sortíem de casa nostra amb el cotxe, amb llàgrimes als ulls però amb determinació. Vam conduir tres hores fins a San Pedro Sula espantats de veure les carreteres i els pobles fantasmagòricament buits. Mentrestant, la providència feia de les seves i apareixia una persona per fer-se càrrec del cotxe (que no podíem deixar abandonat a San Pedro).
Ja a l’hotel i amb la plaça d’avió garantida per l’endemà, vam avisar les famílies i alguns amics que tornàvem i que ens caldria un sostre. En llevar-nos, teníem cinc o sis propostes al WhatsApp. Aquí era allò del 100×1, impressionant. La sensació d’estar en mans del Senyor i ser portats en volandes més forta que hem sentit mai.
I som aquí, a Sant Feliu, prop de casa, ...La sortida de l’hospital i retrobada després de 6 mesos. A dos metres i sense les abraçades desitjades
A Copán, després de dues setmanes soles, el Benito i la Lucía, dos missioners laics d’Acoes van poder traslladar-se fins a la casa per acompanyar les noies en el dia a dia mentre no puguem tornar. Perquè sí, en quan ens deixin i si Déu vol, la idea és tornar i seguir aprenent a compartir. Els estem molt agraïts.
Ara estem aprenent encara a ser aquí i no allà. Aprenent a acompanyar en la distància. Aprenent a trobar a faltar les noies d’una manera que no havíem imaginat. És un trobar a faltar amb preocupació, amb l’enyorança de cuidar-les i amb el patir per no poder fer-ho. I és que les estimem tant! És un tipus d’amor nou per nosaltres que tot just descobrim…
Tot plegat, també ens situa en aquest ser prescindibles i saber-nos enviats. Ara som aquí i tot i que ens costi, el nostre acompanyament és més limitat. Nosaltres no estem allà i hem d’assumir amb serenor tot allò que ens arriba de la casa. I això forma part de l’aprenentatge de la missió.
Tot aquest temps està sent també un temps de reflexió. Tot aquest procés d’aturada del món també ens ha provocat certa indignació.
Fa anys que penso que l’economia ha d’estar al servei de les persones i no al revés. I ara de sobte em trobo que grans empreses aturen la seva activitat (essencialment) habitual per fer mascaretes o respiradors. Flipo! Crec que mascaretes ja en feien falta a molts llocs, i pous d’aigua i coses més bàsiques i no deixàvem de fer cotxes i samarretes… però no en farem un gran negoci allà on les necessiten oi?
Ens ha indignat que la primera pandèmia que afecta i que punxa la bombolla occidental aturi el món. No l’hem aturat ni l’aturarem quan la fam fa anys que devora països sencers, quan l’aigua potable no arriba, quan hi ha gent sense educació condemnats a viure sotmesos en relacions de desigualtat, quan els canvis del clima provocats pel nostre pèssim ús dels recursos naturals expulsa persones de casa seva i les fa acabar en camps de refugiats perdent-ho tot…
Potser aquest sentiment d’agermanament que alguns han viscut amb tota la humanitat, aquests dies de coronavirus, l’haguessin viscut abans si la fam es contagiés, si l’analfabetisme fos un bacteri que afectés de sobte els nostres pares o si aquesta zona geològicament privilegiada del món que és Europa, patís algun huracà o terratrèmol de tant en tant. Potser aquestes altres pandèmies ens farien viure més oberts als germans, al món i també a saber-nos vulnerables i finits.
Us deixem algunes dades i algun link que ens poden il·lustrar la diferència entre les pandèmies. A dia d’avui, en set mesos, el Covid-19 s’ha endut la vida de 284.000 persones aproximadament. Hem aturat el món. Només l’any 2017, 6,3 milions de nens menors de 15 anys van perdre la vida per causes associades amb la fam, causes reversibles. És a dir, va morir un nen cada 5 segons. Parlem només de nens i si tenim en compte que la situació és sostinguda en el temps… Fem càlculs i veurem la magnitud i la gravetat de la qüestió.
La nostra vivència a Hondures ens ajuda a veure que per a alguns les pandèmies s’estan acumulant.
I aquesta mirada al món que fem a Europa, des de la miopia occidental i també des del poder, fa que estiguem veient com es prenen mesures de lluita contra la pandèmia global sense tenir en compte que no tots juguem amb les mateixes cartes.
No s’entén que en països com Hondures, on la gent malviu al dia, es pretengui fer un confinament estricte quan això voldrà dir que la gent no podrà menjar. Si des de la OMS creiem que el millor per tots és quedar-nos a casa, si us plau, que els decrets d’estat d’emergència i d’alarma vagin acompanyats del menjar de cada família. De no ser així, si no moren de Covid-19 moriran de gana. Molts ens heu preguntat com estan a Hondures i aquesta és la realitat que coneixem.
El profe Agustín, de la comunitat d’Unión Cedral, a 30km de la casa però a 2 hores en 4×4 i amb el que col·laborem al projecte de Maestro en Casa, ens explicava per WhatsApp que allà estan passant gana. Penseu que les carreteres són mínimes, hi ha una carretera pavimentada que creua tot el departament (Comunitat autònoma) i la resta són pistes forestals.
Normalment, a les comunitats rurals allunyades no arriba ningú, sinó que és la pròpia comunitat que s’organitza per fer la compra amb el cotxe que pugui tenir algun d’ells (pagant tota la resta de veïns) i baixa al poble de Copán Ruinas a comprar. Prohibida aquesta circulació, l’accés al menjar es limita a allò que puguin tenir conreat a la pròpia comunitat. A les colònies marginals de les ciutats les situacions són similars o pitjors ja que la densitat de població és més alta, amb més insalubritat i sense conreu propi.
Amb 1.830 contagiats a dia d’avui, el Covid-19 ha matat ja 108 persones en un país de 9 milions, però tampoc podem saber si són dades representatives, ja que hi ha una gran part de la població (80%) que viu en àrees rurals i que no anirà al metge, perquè no hi va mai.
És la barreja de vàries pandèmies també… Així que des d’Acoes, com s’està fent des de Càritas, Assís i tants altres, seguim treballant des d’on podem i com podem cadascú per atendre els més vulnerables.
Nosaltres ara, després d’aquest mes per situar-nos i anar veient què podíem fer aquí, seguim acompanyant les noies en la distància i fem amb elles la lectio divina un cop a la setmana, mirem de donar veu i llum a aquesta situació a través de les xarxes socials i fem crida a la solidaritat amb els més febles, amb aquells a qui se’ls acumulen les pandèmies, estem disponibles per servir aquí.
Si tu que has arribat fins al final d’aquest text i saps que, malgrat que aquí també hi ha molta gent passant-ho malament, la situació és encara més greu allà. Si tu que saps que la sanitat pública d’aquí ha estat a punt d’arribar al col·lapse i que imagines com deu ser la d’allà, que viu en col·lapse constant. Si tu que intueixes que potser ens haurem d’estrènyer el cinturó properament, i saps per altres entrades en aquest blog que els nens que venen a l’escola d’Acoes mengen únicament allà i que ara l’escola està tancada… Si tu que saps que 50€ segurament no desestabilitzen la teva economia però que poden alimentar una família durant un mes a Hondures. Si tu no col·labores, qui ho farà?
Moltes gràcies a tots i totes! (per llegir més clicar la primera imatge)
...
0 comentarios :
Publica un comentari a l'entrada